Aracne

De la meònia Aracne el cas aleshores recorda,
puix que havia sentit que en l'art dels teixits s'ufanava
d'ésser com ella.
Per contemplar els seus treballs admirables moltes vegades
abandonaven les nimfes les seves vinyes de Tmolos;
abandonaven les nimfes del seu Pactol les riberes.
I no tan sols els vestits ja fets, sinó com els feia
era agradós de mirar (tan fi dominava l'ofici);
tant si amb la llana en brut les primeres troques formava
com si, prement-la amb els dits, amollava els flocs, que semblaven
una boira suau, amb un llarg vaivé primfilant-los,
tant si el fus tornejat àgilment girava amb el polze
com si brodava amb l'agulla, s'hi veia el mestratge de Pal·las.
Ella, però, ho va negant i, ofesa amb la mestra més digna,
diu: «Que concursi amb mi. Que a res no m'oposo si em guanya.»
Pal·las pren la figura de vella; fingeix que les temples
té argentades, i els membres feixucs a un bastó se'ls repenja;
tot seguit parla així: «No tot el que duu la vellesa
és menyspreable: els anys ensenyen també moltes coses.
No rebutgis els meus consells. Tu accepta la fama
entre els mortals, la més gran que en l'art de la llana assoleixis,
però digues que ets menys que la dea i fes que et perdoni
la gosadia amb els precs. Si li ho pregues, sabrà perdonar-te.»
Ella la mira amb furor, els fils mig trenats abandona,
ja no conté les mans, li puja la còlera al rostre
i d'aquesta manera a l'oculta Pal·las replica:
«La fatiga i els anys ja veig que el seny et trastoquen,
puix que també fa mal viure massa.
Amb el meu propi consell en tinc prou; no et pensis que em mouen
els amonestaments: jo mantinc el meu determini.
I ella, per què no ve? Per què refusa el meu repte?»
Diu la deessa llavors: «Ja ha vingut!» I, esborrant-se la imatge
de la vella, apareix com a Pal·las. L'adoren les nimfes
i les migdònides; sols la noia no es veu espantada.
Es ruboritza, però, i al rostre tot d'una li puja
un color vermellós que es torna a esvair, com els aires
que s'encenen de porpra a mesura que avança l'aurora
i després, amb el sol naixent, el seu to es difumina.
Tanmateix, desitjant un estúpid triomf persevera
per la seva dissort: ni la filla de Júpiter marxa
sense acceptar, ni de nou l'avisa, ni ajorna les proves.
Tot seguit, disposen en llocs diferents totes dues
un parell de telers, on tensen l'ordim suavíssim.
Pal·las broda el penal de Mart, a l'alcàsser cecropi,
i la vela disputa pel nom d'aquella contrada.
Sis parelles de déus al voltant de Júpiter seuen
en magnífics seients ben posats, cada déu amb el rostre
que el distingeix entre tots.
Amb els pacífics rams d'olivera adorna les vores.
La Meònida hi traça Europa, amb la imatge del toro
que l'enganyava.
Mostra també agafada Astèrie a l'àguila en lluita,
mostra Leda ajaçada enmig de les ales del cigne,
hi afegeix igualment com, ocult en forma de sàtir,
Júpiter va fecundar amb bessons la bella Nicteida,
com va ser Amfitrion quan, Tiríntia, va posseir-te,
mentre que a Dànae l'or i a l'Asòpida el foc enganyaren.
A l'extrem de la tela, que envolten finíssimes orles,
hi ha dibuixos de flors amb heura flexible enllaçades.
Pal·las no hauria sabut, ni l'enveja, trobar cap defecte
en aquella obra: la verge viril i rossa, dolguda
pels reeixits brodats que incriminen els déus, va estripar-los
i, de la llançadora del cim del Citor proveint-se,
va colpejar al front la Idmònia Aracne mil voltes.
No ho suportà la infeliç, i pel coll amb un llaç va penjar-se
ben decidida, quan Pal·las, commosa, tot sostenint-la
li digué així: «Doncs viu, miserable, viu, però penja
i que aquest càstig mateix, perquè et duri sempre l'angoixa,
fins als darrers rebesnets es compleixi en la teva nissaga.»
Els cabells li van caure, i el nas també, i les orelles,
va encongir-se-li el cap i el seu cos es féu petitíssim;
a les anques té uns dits esmolats en lloc de les cames;
ja sols li queda un ventre, del qual les filades li surten,
i continua teixint com a aranya les teles antigues.