EL LLOP I L'ANYELL
La raó del més fort és sempre la millor;
Prompte ho farem coneixedor.
S'espassava un anyell la set
en el corrent d'una aigua pura:
arriba un llop dejú que cercava aventura,
menat a aquell indret
per una fam goluda.
̶ Com has gosat enterbolir-me la beguda? ̶
fa l'animal enfurismat.
Ja en trobaràs el càstig de ta temeritat!
̶ Senyor ̶ respon l'anyell ̶ que en Vostra Majestat
minvi l'enuig que l'atropella
i pensi com estic bevent
en el corrent
més de vint passes sota d'ella,
i, essent així,
per cap camí
l'aigua que beu no puc enterbolir.
̶ L'enterboleixes, ̶ diu la fera impia ̶
i sé que tu parlaves mal de mi l'any passat.
̶ I com podia fer-ho, si encara no era nat?
̶ Respon l'anyell ̶ ; encar la mare em cria.
̶ Si no tu, ton germà seria.
̶ No en tinc. ̶ Doncs un parent deu haver estat,
que no em teniu gaire tirada
els bens, els pastors, la gossada.
Algú m'ho ha dit, i un hom es venja. ̶
I acabat, boscos a través,
el llop se l'emporta i se'l menja,
sens altra forma de procés.